dilluns, 24 d’abril del 2017

Diada del 25 d'abril de 2017 Manifestació el dissabte 29 d'abril a València de 2017.
Eixida des de la Plaça Sant Agustí.
17.30h Acte polític
18.00h Inici manifestació
https://m.youtube.com/watch?sns=tw&v=3cOqaWHuNxw

divendres, 16 de desembre del 2016

EL SOPAR DEL FESTIVERN 2016. APUNTEU-SE!!!
El sopar popular sempre és un espai per a l'autogestió de diferents projectes vinculats als moviments socials i alternatius del País Valencià.
Enguany tindrem a la gent dels Greixers Castelló de Rugat i de les FACA - Festes Alternatives a Carcaixent. 
Ací va un xicotet text que han preparat per explicar-nos la seua aposta per a este any:
'Aquest any el sopar popular el fem els Greixers Castelló de Rugat i les FACA - Festes Alternatives a Carcaixent
La germanor és vida i crea xarxa social. Per això ens unim per fer el sopar, perquè som organitzacions autogestionades i compartim el treball per poder financiar els nostres projectes.
Aquest any volem ser un poc més coherents i tenir una aposta alimentària més social. En aquest sentit volem manifestar que anem a prioritzar les nostres compres dels productes per al sopar a Castelló de Rugat, Carcaixent i Tavernes de la Valldigna.
La proximitat és essencial per construir una alternativa econòmica. La resta de compres que fem també seràn de proximitat, però cercant la introducció de productes ecològics de l’Horta de València. No som simplement el que mengem, si no que construim l’alternativa precissament a partir d’aquest punt.
Esperem que s’apunteu al sopar i contribuïu amb els nostres projectes, que són els projectes de totes! Com diu el mestre Ovidi: VAM MENJAR EL MÉS BO, PERQUÈ VULL! PERQUÈ SE QUE ES POT MENJAR!
Difón i participa!
Assemblea agermanada de GREIXERS i les FACA!

dilluns, 30 de novembre del 2015

L'Ateneu Popular Arrels celebra el seu XII Aniversari


El pròxim dissabte 5 de desembre es celebrarà a Beniarrés (El Comtat) el XII aniversari de l'Ateneu Popular Arrels. L'acte començarà a partir de les 20:00h amb l'obertura de portes on els assistents podran gaudir de música i barcella rodejats de bon ambient i germanor. Tot seguit, es servirà el tradicional sopar amb picadeta inclosa. A l'acabament del sopar la vetllada l'amenitzaran tres grups de música de la comarca, "El de Muro" amb el seu Hip Hop; Burumballa des de Cocentaina presentant-nos Orígens; i Inèrcia, des d'Alfafara, presentant el seu últim disc "Sendes Salvatges". La nit la tancarà el company de la Ribera, DJ Txarli White Selectha.

dimecres, 25 de novembre del 2015

¿Por qué soy socialista? Artículo de Helen keller




Este article està copiat del bloc Cuestionatelo Todo, bloc membre de Red de Blogs Comunistas.

 La Red de Blogs Comunista quiere recuperar la memoria de Helen Keller, un personaje admirable, ciega y

sorda desde poco después de nacer, que se convertiría por su voluntad de superación y de aprendizaje, aprendiendo a leer francés, alemán, griego, y latín en braille, y llegando a ser una oradora de reconocimiento internacional a través del método Tadoma.
Además de viajar por todo el mundo en defensa de los discapacitados, Helen Keller fue miembro activo del partido socialista, hacía campañas y escribía en apoyo de las clases trabajadoras desde 1909 hasta 1921, apoyando al candidato Eugene V. Debs del Partido Socialista de América en cada una de sus campañas para la presidencia. Sus opiniones políticas se reforzaban por frecuentes visitas de trabajadores. En sus propias palabras, dijo “He visitado talleres donde se explota al obrero, fábricas, barrios afectados. Si no lo podía ver, lo podía oler.”

Helen Keller también se unió a la llamada Unión industrial, los Trabajadores Industriales del Mundo (Industrial Workers of the World, IWW) de orientación entre el sindicalismo revolucionario y el anarcosindicalismo, en 1912 después de sentir que el socialismo parlamentario "se hundía en el pantano político". Helen Keller escribió: "Me convertí en un trabajador industrial del mundo". Helen escribió incansablemente sobre su motivación para el activismo, el que fue motor de su interés por la ceguera y otras incapacidades. Tuvo una larga y feliz vida, muriendo a los 88 años de edad. Hasta hoy es un ícono de la superación y esfuerzo por el aprendizaje que debería ser la esencia de todo comunista.

Publicamos a continuación, tanto acomo homenaje a Helen Keller, como para dar a conocer su ejemplo extraordinario, la traducción realizada por algunos de los camaradas de RBC de su artículo "¿Por qué soy Socialista?":

***
¿POR QUÉ SOY SOCIALISTA? 
"Durante varios meses mi nombre y el socialismo se han asociado a menudo juntos en los periódicos. Un amigo me dice que he compartido las portadas con el béisbol, el Sr. Roosevelt y el escándalo de la policía de Nueva York. La asociación no me hace completamente feliz, pero, en general, me alegro de que mucha gente esté interesada en mí y en los logros educativos de mi maestra, la señora Macy (Anne Sullivan). Incluso la notoriedad puede utilizarse para usos benéficos, y me regocijaré si la disposición de los periódicos para relatar mis actividades resulta en que aparezca más a menudo en sus columnas la palabra socialismo. En el futuro espero poder escribir sobre el socialismo y justificar en alguna medida la gran cantidad de publicidad que se me ha concedido a mí misma y a mis opiniones. Hasta ahora he escrito y he dicho muy poco sobre el tema. He escrito unas pocas cartas, en particular una al camarada Fred Warren que fue impresa en el Appeal to Reason. He hablado con algunos periodistas, entre los cuales el Sr. Ireland del New York World, que hizo un informe muy halagador y transmitió plena y justamente lo que dije. Nunca he estado en Schenectady. Nunca me he encontrado con el alcalde Lunn. Jamás he tenido una carta de él, pero él me ha enviado mensajes amables a través del Sr. Macy. Debido a la enfermedad de la señora Macy, cualquier plan que hubiera podido tener de unirme a los trabajadores en Schenectady fue abandonado.

De estos asuntos negativos y relativamente insignificantes se han escrito muchas editoriales en la prensa capitalista y socialista. Los recortes de prensa llenan un cajón. No he leído una cuarta parte de ellos, y dudo si jamás leeré todos. Si en una cantidad tan pequeña tantos comentarios han aparecido, ¿qué harán los periódicos si alguna vez me pongo a trabajar en serio para escribir y hablar en nombre del Socialismo? Por el momento me gustaría hacer una declaración de mi posición y corregir algunos informes falsos, además de responder a algunas críticas que me parecen injustas.

En primer lugar, ¿cómo me convierto en una socialista? Mediante la lectura. El primer libro que leí fue New world for old, de Wells. Lo leí por la recomendación de la señora Macy. Ella se sintió atraída por su calidad imaginativa, y confió en que su estilo eléctrico me pudiera estimular e interesar. Cuando ella me dio el libro, ella no era una socialista y tampoco lo es ahora. Quizás lo sea antes de que el Sr. Macy y yo hayamos terminado de discutir con ella. 

Mi lectura ha sido limitada y lenta. Cojo periódicos socialistas bimestrales alemanes impresos en braille para ciegos. (Nuestros camaradas alemanes están por delante de nosotros en muchos aspectos.) Tengo también discusiones en braille alemán con Kautsky respecto el Programa de Erfurt. La otra literatura socialista que he leído ha sido deletreada en mi mano por una amiga que viene tres veces a la semana para leerme lo que elijo. El periódico que más a menudo he solicitado leer con los dedos animados es The National Socialist. Ella da los títulos de los artículos y yo le digo cuando leer y cuando omitir. También le hacía leer los artículos de la revista Internacional Socialista que tuvieran unos títulos que sonasen prometedores. Deletrear manualmente toma su tiempo. No es cosa fácil ni rápida absorber a través de los dedos un libro de 50.000 palabras de economía. Pero es un placer, y uno que voy a disfrutar varias veces hasta que me familiarice con todos los autores socialistas clásicos.

A la luz de lo anterior, quiero comentar un artículo sobre mí que fue impreso en Common Cause y reimpreso en Live Issue, dos publicaciones antisocialistas. He aquí una cita de ese artículo:
"Durante veinte y cinco años la profesora y compañera constante de la señorita Keller ha sido la señora de John Macy, anteriormente de Wrentham, Massachuset. Tanto el Sr. y la Sra Macy son propagandistas marxistas entusiastas, y no es de extrañar que la señorita Keller, que dependía de ésta amiga de toda la vida por su conocimiento más íntimo de la vida, estuviera obligada a beber de tales opiniones ".

El Sr. Macy puede ser un propagandista marxista entusiasta, aunque lamento tener que decir que no ha mostrado mucho entusiasmo en la propagación de su marxismo a través de mis dedos. La sra Macy no es una marxista, ni una socialista. Por lo tanto lo que Common Cause dice acerca de ella no es cierto. El editor debe haber inventado eso, y lo hizo de la nada, y si esa es la forma en que su mente trabaja, no es de extrañar que se oponga al socialismo. Él no tiene suficiente sentido de la realidad para ser un socialista o cualquier otra cosa que intelectualmente valga la pena.

Consideremos otra cita del mismo artículo. El titular dice: 
"LOS ROJOS DE SCHENECTADY HACEN PROPAGANDA; USANDO A HELEN KELLER, LA NIÑA CIEGA, PARA HACER PUBLICIDAD."
A continuación, el artículo comienza así:
"Es difícil imaginar nada más patético que la actual explotación de la pobre Helen Keller por los socialistas de Schenectady. Durante semanas, las agencias de prensa del partido han anunciado el hecho de que ella es unA socialista, y está a punto de convertirse en miembro de la nueva Junta de Bienestar Público de Schenectady".

Me ponen en bandeja la oportunidad para hacer un comentario satírico de la frase, "la explotación de la pobre Helen Keller." Pero, sin embargo, me abstendré, remarcando simplemente que no me gusta la simpatía hipócrita de un periódico como Common Cause, aunque me alegraré si sabe lo que la palabra "explotación" significa.

Vamos a los hechos concretos. Cuando el alcalde Lunn se enteró de que yo podría ir a Schenectady propuso a la Junta de Beneficencia Pública que un lugar se reservará en él para mí. Nada se imprimió sobre esto en The Citizen, el diario del alcalde Lunn. De hecho, fue la intención de la Junta el no decir nada sobre el asunto hasta después de que me hubiera trasladado a Schenectady. Pero los periodistas de la prensa capitalista se enteraron del plan y, un día, durante la ausencia del alcalde Lunn de Schenectady, The Knickerbocker de Albany hizo el anuncio. Se telegrafió en todo el país, y entonces empezó la real explotación periodística ¿Por parte de la prensa socialista? No, !por la prensa capitalista! Los periódicos socialistas imprimieron la noticia y algunos de ellos escribieron editoriales de bienvenida. Pero The Citizen, el periódico del alcalde Lunn, mantuvo el silencio y no mencionó mi nombre durante todas las semanas durante las que los periodistas llamaban al teléfono o al telégrafo y pedían entrevistas. Fue la prensa capitalista la que llevó a cabo la explotación. ¿Por qué? ¿Debido a que a los periódicos ordinarios no les importa nada el socialismo? Claro que no, en realidad lo odian. Fue debido a que, por desgracia, soy un sujeto para el chisme periodístico. Nosotros estamos tan cansados de negar que yo no estaba en Schenectady que empecé a detestar el periodista que publicó por primera vez la "noticia".

Los periódicos socialistas, es cierto, me dieron un buen trato después de que los periódicos capitalistas “anunciarán el hecho de que era socialista”. Pero todos los periodistas que vinieron a verme pertenecían a periódicos comerciales ordinarios. Ningún diario socialista, ni The Call ni The Nacional Socialist, me pidieron nunca un artículo. El editor de The Citizen dio a entender que al señor Macy le gustaría, pero él era demasiado fino y considerado para pedirlo abiertamente.

The New York Times me pidió un artículo. El editor de Times me escribió asegurando que su periódico era un medio valioso para llegar al público y que quería un artículo mío. También telegrafió pidiéndome que le diera cuenta de mis planes y esbozará mis ideas sobre mis obligaciones como miembro de la Junta de Beneficencia Pública de Schenectady. Me alegro de no haber cumplido con este pedido. Algunos días más tarde, el Times me convertiría en una marginada social más allá del alcance de sus simpatías de justicia. El 21 de septiembre apareció en el Times un editorial llamado "Despreciable Bandera Roja". Cito dos pasajes: 
"La bandera es libre. Pero no deja de ser detestable. Es el símbolo del desorden y la anarquía en todo el mundo, y como tal se celebra su desprecio por todas las personas con una mente correcta." "El portador de una bandera roja no puede ser molestado por la policía hasta que comete algún acto que la bandera roja justifique. Se merece, sin embargo, que sea vista siempre con recelo. Al llevar el símbolo de la anarquía, pierde todo derecho al respeto y simpatía".

No soy una adoradora de ninguna tela de cualquier color, pero me encanta la bandera roja y lo que simboliza para mí y para otros socialistas. Tengo una bandera roja que cuelga en mi estudio y, si pudiera, marcharía alegremente con ella más allá de la oficina del Times y dejaría que todos los reporteros y fotógrafos aprovecharan al máximo el espectáculo. De acuerdo con la condena del Times he perdido todo derecho al respeto y simpatía, y tengo que ser considerada como sospechosa. Sin embargo, !el editor del Times quiere que yo le escriba un artículo! ¿Cómo puede confiar en mí para que escriba para él si soy un personaje sospechoso? Espero que usted disfrute tanto como yo hago de la mala ética, la errónea lógica y los malos modales en los que un editor capitalista cae en cuanto trata de condenar el movimiento que se dirige contra sus intereses plutocráticos. No tenemos derecho a la simpatía, pero algunos de nosotros podemos escribir artículos que ayudarían a su periódico a hacer dinero. Probablemente, para ellos nuestras opiniones tienen el mismo valor del que se encontraría en la confesión de un famoso asesino. No somos buenos, pero si que somos interesantes.

Me gustan los periodistas. He conocido a muchos, y dos o tres editores han sido mis amigos más íntimos. Por otra parte, los periódicos han sido de gran ayuda en el trabajo que hemos estado tratando de hacer para los ciegos. No les cuesta nada dar su ayuda por la causa de las personas ciegas y de otras organizaciones benéficas superficiales. Pero el socialismo; ¡Ah! !Eso es harina de otro costal! Se dirige a la raíz de toda la pobreza y toda caridad. El poder del dinero detrás de los periódicos está contra el socialismo, y los editores, obedientes ante la mano que les da de comer, van a hacer cualquier cosa para acabar con el socialismo y socavar la influencia de los socialistas.

Cuando mi carta al camarada Fred Warren fue publicada en el Appeal to Reason, un amigo mío que escribe en una sección especial para el Boston Transcript publicó un artículo sobre ello y el editor en jefe lo censuró.

El Brooklyn Eagle dice, a propósito de mí y el Socialismo, de Helen Keller, que "errores surgen de las limitaciones manifiestas de su desarrollo". Hace algunos años conocí a un señor que me fue presentado como el señor McKelway, editor del Brooklyn Eagle. Fue después de una reunión que tuvimos en Nueva York en representación de los ciegos. En aquel momento, los elogios que me otorgó eran tan generosos que me sonrojo al recordarlos. Pero ahora que tengo relación con el Socialismo él me hace recordar a mí y al público que soy ciega y sorda, y especialmente predispuesta al error. Debo haber perdido inteligencia durante los años desde que lo conocí. Sin duda, es su turno de sonrojarse. Puede ser que la sordera y la ceguera inclinen a una hacia el Socialismo. Marx fue probablemente sordo como una tapia y William Morris, ciego. Morris pintó sus cuadros por el sentido del tacto y diseñó papel decorativo de pared a través de su sentido del olfato.

!Oh! !Ridículo Brooklyn Eagle! ¡Qué poco galante pajarraco que es! Socialmente ciego y sordo, que defiende un sistema intolerable, un sistema que es la causa de gran parte de la ceguera y la sordera física que estamos tratando de evitar. The Eagle está dispuesto a ayudar a prevenir la miseria con tal de que, que sea bien entendido, no ataquemos la tiranía industrial que la provoca, tapa sus oídos y nubla su visión. The Eagle y yo estamos en guerra. No me gusta el sistema que representa, que disculpa y defiende. Cuando empiece contraataque, que permita una lucha justa. Que deje que se ataquen mis ideas y se opongan a los objetivos y los argumentos del Socialismo. No es propio de la lucha justa o de la buena argumentación que se me recuerde, a mí y a los demás, que no puedo ver ni oír. Lo que si puedo es leer. Soy capaz de leer todos los libros socialistas para los que tenga tiempo en inglés, alemán y francés. Si el editor del Brooklyn Eagle pudiera leer algunos de ellos, podría llegar a ser un hombre más sabio y hacer un mejor periódico. Si alguna vez puedo contribuir con el movimiento socialista con el libro que, a veces, sueño con escribir, este se llamaría: Ceguera Industrial y Sordera Social".
 
 

Estem d'enhorabona, s'inaugura l'ateneu popular de Xàtiva

Benvolgudes organitzacions, col·lectius, entitats, casals i ateneus,

Dissabte 28 de novembre inaugurem l’Ateneu Popular de Xàtiva i ens agradaria comptar amb la vostra presència.

Per a nosaltres és un motiu d’alegria perquè prové del fruit de dos anys intensos de treball i autoorganització que volem compartir amb vosaltres.

De vosaltres hem aprés a construir el projecte que ara naix a Xàtiva amb voluntat de transcendir les fronteres del nostre municipi, la nostra comarca i el nostre país.

Volem trobar-nos amb vosaltres, compartir i fer xarxa, per reprendre llaços per a poder aconseguir junts els objectius comuns.

L’acte d’inauguració començarà a les 12:00h amb Sarau i el seguirà un dinar popular a les 14:00h amb cassoles d’arròs al forn en una sobretaula amenitzada per l’escriptor Toni Cucarella seguida d’una actuació de Jazz Blues Trio.

Per a organitzar el dinar necessitem confirmar l’assistència abans del 26 de novembre, el preu del tiquet és de 8€ per persona i inclou el dinar i les actuacions. La cassola conté carn, si sou vegans ens ho heu d’especificar i tindrem una vegana per a vosaltres.

Per a confirmar l’assistència només heu de respondre aquest mail amb el nom de la vostra entitat i el nombre de persones que hi assistireu.

L’Ateneu popular està situat a la Plaça Sant Jaume de Xàtiva, en aquesta plaça transcorrerà l’acte.

Moltes gràcies!

Ateneu Popular de Xàtiva

dimarts, 24 de novembre del 2015

Manifestació contra la violència masclista. Bloc Feminista Anticapitalista. València.

Manifestació contra la violència masclista. 
Bloc Feminista Anticapitalista. 
25 de Novembre
19h al Parterre.
València.

Marxa de Torxes contra la violència masclista a Alacant.


Marxa de Torxes
Divendres 27 de novembre
20h plaça Calvo Sotelo
Alacant

Comunicat d'Arran al voltant de la investidura de Mas

Fins mai, Mas!

Són moments políticament convulsos; plens de retrets, falses esperances, farses i idolatries. Des dels mitjans de comunicació i les seves tertúlies, els principals líders de Convergència i els seus tertulians, han dedicat tots els esforços de les darreres setmanes en desviar el debat públic sobre l’actual conjuntura que estem vivint Catalunya cap a la situació de suposat bloqueig parlamentari. Un suposat bloqueig causat pel fet que les negociacions entre els dos partits del Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) no hagin pogut arribar encara a un pacte d’investidura d’un nou president, o presidenta. I és en aquest punt, davant la negativa per part de la CUP – Crida Constituent d’investir a Artur Mas que s’ha generat un clima d’atacs i pressions envers la CUP i tot el moviment de l’Esquerra Independentista i de la Unitat Popular.
Les joves  no restem al marge d’aquest debat, per molt que des dels principals espais de creació i difusió del discurs públic no se’ns tingui en compte, i des d’ARRAN, volem fer pública la nostra posició.
Per a nosaltres el concepte d’independència va molt més enllà de la construcció d’un nou govern dins d’una República Catalana, de fet se’n allunya. Volem desvincular aquest terme del senyor Artur Mas perquè ell no fa augmentar la base popular de l’independentisme, al contrari, n’és un fre. La independència dels Països Catalans la teixim i teixirem dia a dia des del carrer, des del moviment popular com ho hem fet sempre i com seguirem fent sempre. Perquè molt abans que a Convergència Democràtica de Catalunya li interessés ser independentista per no perdre quotes de poder, ja hi havia un moviment fort i organitzat per a construir-la. Volem allunyar la poltrona presidencial de qui ha liderat les retallades més antisocials, de qui ha procurat amagar la històrica corrupció de la burgesia catalana darrere d’una estelada blava, de qui ha apostat sempre per les empreses abans que per les persones.
Perquè Artur Mas no és ni pot ser sinònim d’independència. Artur Mas vol dir impunitat davant la corrupció i els corruptors, vol dir interès del capital i la banca, vol dir austeritat i retallades en sanitat i educació, vol dir injustícia de classe, mordassa i repressió, vol dir peix al cove i obediència al règim,… però sobretot vol dir precarietat, misèria i menys drets socials i laborals per a la classe treballadora i popular. I Artur Mas no és només un polític més, és la representació simbòlica d’un projecte polític determinat al servei de les classes altes i la burgesia catalana i dels seus interessos.
N’estem fartes de ser joves precàries, fartes de ser un dels grups socials que resten exclosos dels espais de poder i de decisió de la societat. Ens organitzem per intervenir-hi mitjançant la desobediència, perquè només així podrem decidir sobre el nostre futur.
És per això que sota cap concepte cedirem a les pressions de la burgesia. Fins mai, Mas!

Arran, organització juvenil de l’Esquerra Indepedentista
Als Països Catalans, 23 de novembre del 2015

25N. Ens volem vives i amb vides dignes!

Manifestació en motiu del dia internacional contra la violència masclista.
24 de novembre
Gavà. 19 h, Concentració, a la pl. Josep Tarradelles.
Gràcia (Barcelona). 21 h. Marxa nocturna per a dones, lesbianes i trans. Plaça Virreina.
Mataró. 19.30h, Manifestació, inici a l’estació de tren. Tothom vestit de negre en senyal de dol.
25 de novembre
Banyoles. 19.30 h, Lectura de manifest i performance, a la Plaça Major.
Barcelona. 19 h, Manifestació, inici a Canaletes.
Sants. 18h. Marxa de torxes, a la plaça de Sants.
Castelló de la Plana. 18 h, Performance a la plaça Santa Clara. A les 19 h, Manifestació.
Cornellà de Llobregat. 19.30 h. Concentració, plaça de l’Església.
Igualada. 20.30 h. Marxa de torxes, inici a La Kaserna.
Lleida. 18.30h, Manifestació, pl. de la Paeria.
Manresa. 19 h, Concentració a la plaça Sant Domènec.
Molins. 20 h, Concentració, plaça de la Creu.
Olesa de Montserrat. 20 h, Concentració, plaça Fèlix Figueras i Aragay.
Palma. 19.30 h. Manifestació, plaça de la Porta Pintada.
Premià de Mar. 18h. Marxa, inici a l’estació de tren.
Reus. 20 h. Concentració a la plaça Mercadal.
Tarragona. 19.30 h. Manifestació, Estàtua dels Despullats.
València. 19.30 h. Manifestació, des del Parterre.
27 de novembre
Alacant. 20 h, Marxa de Torxes a la Plaça Calvo Sotelo
Cardedeu. 18.30 h, Performance, a la plaça de l’Església.

Comunicat d'Endavant OSAN respecte la situació política al Principat de Catalunya.

La independència del poble o un nou pacte entre elits. Valoració d’Endavant OSAN en relació a la situació política al Principat. 

Avui, la CUP, i amb ella l’esquerra independentista i anticapitalista, estan lliurant una batalla clau que pot ser decisiva en la propera etapa política al Principat de Catalunya. En funció d’aquesta batalla, la confrontació amb l’estat podria orientar-se cap a una ruptura capaç d’obrir les portes a transformacions més profundes; o bé, s’orientarà, pràcticament de forma definitiva, cap a escenaris de pacte entre elits.
Després de les eleccions del passat 27 de setembre, i donada la majoria independentista, Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent iniciaren una ronda de converses polítiques. Els objectius de la CUP-Crida Constituent per aquesta ronda eren 1) garantir, el més aviat possible, algun acte de ruptura amb la legalitat estatal; 2) possibilitar una sèrie de mesures en clau de ruptura i desconnexió amb l’estat, de pla de xoc per fer front a la situació d’emergència social i ampliar la base social dels sectors disposats a la ruptura amb l’estat, i de disseny del procés de construcció de la nova república; i 3) consensuar els noms oportuns per al lideratge institucional del procés de ruptura.
A dia d’avui, només el primer d’aquests objectius ha estat assolit parcialment. La Declaració aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre, malgrat no ser un acte de ruptura definitiu respecte l’estat espanyol, malgrat deixar de banda la perspectiva de la construcció dels Països Catalans, i malgrat no garantir mesures que assegurin una vida digna per a les classes populars, no deixa de ser un acte rellevant a nivell polític: per primera vegada, una majoria parlamentària defineix el Tribunal Constitucional espanyol com un òrgan sense legitimitat ni competència. El Regim del 78, la Constitució espanyola i tota la seva arquitectura institucional i jurídica deixen d’estar per sobre del Parlament i aquest pretén situar-se en un llimb jurídic en tant que no és un Parlament independent, però tampoc no accepta la jurisdicció constitucional espanyola.
Però més enllà d’aquest acord en relació a la primera Declaració del Parlament, les dificultats per poder articular posicions comunes entre Junts pel Sí i la CUP-CC, especialment en relació al pla de xoc i la presidència, poden fer molt difícil l’assoliment de nous acords en les properes setmanes. Aquestes dificultats no poden explicar-se en absolut per una posició maximalista de la CUP-CC. Al contrari.
La CUP ha renunciat a plantejar en les negociacions qüestions estructurals del seu programa, proposant mesures de mínims no només assumibles per a la majoria de Junts pel Sí, sinó també presents en el seu programa polític.
En primer lloc, perquè en aquests moments, Junts pel Sí, i especialment les veus vinculades a CDC, entenen que la materialització dels compromisos establerts en la declaració queden suspesos fins que no s’investeixi el President de la Generalitat. Però sobretot, perquè, en contra del plantejament que havia aprovat anteriorment a les eleccions del 27S, la CUP-CC ha presentat un programa de mesures de mínims, que renuncia a plantejar qüestions estructurals del seu programa i que serien assumibles tant per ERC com per la majoria de Junts pel Sí. De fet, les mesures que es contenen en el pla d’emergència presentat són, en bona mesura, mesures que ja contenia el programa electoral de Junts pel Sí. Allò que alguns anomenen el «xantatge de la CUP», no deixa de ser, en part, que la CUP està esdevenint garantia de compliment del propi programa de Junts pel Sí.
Tampoc en les taules de converses relatives a la ruptura amb l’estat o a l’articulació del procés constituent, s’ha posat com a condició indestriable l’impuls de l’articulació dels Països Catalans. Finalment, les propostes que han fet públiques les portaveus de la CUP-CC en relació a la presidència no semblen inassumibles a priori per a una candidatura, Junts per Sí, que està presentant el número 4 de la seva llista per Barcelona com a candidat a President de la Generalitat, un candidat que no va participar de cap debat públic amb cap de les altres forces polítiques durant tota la campanya.
En comptes de posar sobre la taula el seu programa polític, el programa de l’esquerra independentista i la unitat popular, de reivindicació de la independència per al conjunt dels Països Catalans, de desconnexió de la dictadura del deute i les multinacionals de la Unió Europea en el camí de la construcció d’una plena sobirania política i econòmica per al conjunt dels Països Catalans, i en el camí de la construcció d’una república feminista i socialista, la CUP-CC va proposar mesures totalment de mínims que, malgrat que qüestionen alguns privilegis de classe i qüestionen el caràcter antidemocràtic de l’Estat espanyol, no estan a l’alçada dels acords fundacionals de la CUP-Crida Constituent.
Allò que explica les dificultats per arribar a acords en relació a les propostes de pla de xoc presentades per la CUP-CC i en la possibilitat d’acordar una presidència de consens no és la suposada posició de màxims de la CUP-CC, sinó més aviat els interessos partidistes de CDC, la seva condició de representants de determinats sectors de les classes dominants, i la voluntat del conjunt de la coalició de Junts pel Sí de no discutir-los.
Allò que explica les dificultats per arribar a acords són els interessos partidistes de CDC i la seva condició de representants de determinats sectors de les classes dominants, i la voluntat del conjunt de Junts pel Sí de no discutir-los.
Ara més que mai es posen al descobert els interessos de classe que vertebren la Catalunya autonòmica, un dels elements claus per a l’articulació del projecte capitalista espanyol i europeu de les classes dominants catalanes i espanyola. Uns interessos que ara mateix només pot garantir Artur Mas en la posició clau de President de la Generalitat per tal de canalitzar cap a una sortida pactada amb l’Estat – si cal facilitada per la Unió Europea – a bona part del descontentament polític i social que està cristal·litzant en suport a una sortida independentista al Principat. Contràriament a qui creu que Artur Mas representa un sector allunyat de les veus crítiques del seu executiu, Mas és la persona que millor representa els interessos d’aquestes veus, malgrat que en un complex joc de miralls, apostin ara per dibuixar perfils diferenciats. En aquest context, la funció de l’esquerra independentista consisteix en desvetllar aquests interessos, en assenyalar que és justament Artur Mas qui ara mateix representa la baula d’unió entre el projecte de refundació de l’Estat espanyol i les aspiracions de la majoria de Catalunya a la sobirania, i explicar, de forma ben clara i ben nítida, que només apartant-lo de la presidència de la Generalitat serà possible avançar en la ruptura amb l’estat.
No és casualitat el fet que Ciutadans, PSC i PP s’oferissin a Mas com a suport per a la investidura: els tres partits compromesos amb la unitat de l’Estat espanyol varen coincidir a instar Mas a deixar de perseguir l’adhesió de la CUP, a abandonar la via unilateral i a retornar a la recerca d’un pacte d’estat dins la legalitat i dins la Constitució. És evident que aquest emplaçament opera en el terreny de la retòrica, i en la recerca dels votants més conservadors de CDC. És evident també que els partits unionistes condicionen molt nítidament el seu possible suport a que Mas abandoni la via oberta per la Declaració que declarava «il·legítim i sense competència el Tribunal Constitucional» aprovada pel Parlament el passat 9 de novembre. I, finalment, és evident també que Mas no pot – ni vol – fer això ara mateix. No deixa de ser significatiu, però, que tots tres partits reconeguin a Mas com una figura necessària i útil – potser imprescindible? – per a reconduir la situació actual en benefici dels interessos de l’estat.
Mas, doncs, no es pot desdir de la Declaració aprovada. La necessita. No perquè es cregui el seu contingut. Sinó perquè és útil per a la seva estratègia. Mas no pretén aconseguir el suport de la CUP per avançar cap a una ruptura amb l’estat. Mas pretén assegurar-ne la seva submissió, possibilitar a través de la seva investidura la desactivació de tot el seu potencial rupturista i de la seva credibilitat davant les classes populars, per garantir-se una legislatura sense destorbs parlamentaris. Una legislatura que vol orientar a sostenir un pols polític amb l’estat basat en actuacions declaratòries que li permetin augmentar la tensió de forma controlada, però que alhora li permeti dur a terme una gestió basada en la legalitat i en la seguretat jurídica d’acord amb els interessos de classe que ell representa. El seu objectiu final: facilitar una intervenció discreta de la Unió Europea i facilitar un pacte d’estat.
L’objectiu final de CDC és facilitar una intervenció discreta de la Unió Europea i facilitar un pacte d’estat.
CDC i Mas necessiten un pacte per aturar la sagnia que les convulsions dels darrers anys els està causant: una sagnia electoral, perdent vots procés electoral rere procés electoral; i una sagnia política i de legitimitat. En la mesura en què han hagut d’augmentar el tensament amb l’estat, davant la necessitat d’assumir l’onada mobilitzadora i davant la necessitat d’augmentar el sostre competencial de l’autonomia, l’estat ha deixat de protegir la xarxa clientelar del seu partit, tot posant-la al descobert. Però per facilitar una resolució acordada d’aquest plet que el bloc de poder que controla l’Estat manté amb els sectors dominants al Principat a qui CDC representa, Mas necessita controlar amb mà de ferro tots els agents que hi estan intervenint – cosa que sembla tenir feta avui: anul·lada ERC amb compromisos que van donar lloc a Junts pel Sí i controlada l’ANC amb mà de ferro a través de Jordi Sánchez, només queda la CUP fora dels dominis de CDC. Sotmetre la CUP-CC en la investidura, significaria per CDC demostrar-se que les campanyes de pressing – incloent insults i amenaces – són senzilles de fer, i efectives i podrien ser utilitzades en qualsevol moment.
En aquest context, la CUP-CC es juga quedar finalment subsumida en un procés hegemonitzat per CDC, un procés que no respon als interessos populars, i del qual la CUP es convertiria en la seva vessant esquerranosa. L’alternativa és desbordar aquest procés i disputar des de l’esquerra i des del carrer el seu lideratge a la dreta a partir de la defensa d’un projecte de societat diferenciat, que respongui als interessos de la classe treballadora i la resta de classes populars, i que respongui al marc nacional dels Països Catalans. Amb ERC fagocitada per CDC, i la resta de l’esquerra catalana incapaç d’articular un projecte propi al marge de les lògiques estatals, la CUP-CC disposa de la possibilitat d’afirmar la seva aposta per liderar l’espai de l’esquerra catalana amb un projecte transformador i de base. Resistir l’embat de la investidura de Mas significaria afirmar aquesta voluntat de projecte de societat antagonista.
Cal que l’esquerra independentista resisteixi l’embat que li han plantejat els sectors més conservadors i immobilistes de Junts pel Sí.
Per això la consigna per a l’esquerra independentista no pot ser una altra que resistir a l’embat que estan plantejant els sectors més conservadors i immobilistes de Junts per Sí i de Convergència Democràtica de Catalunya contra la CUP i contra la seva posició defensada públicament des de prou abans de les eleccions del 27 de setembre, i des de la mateixa nit electoral: si ara mateix hi ha una majoria social al Principat de Catalunya disposada a avançar cap a una ruptura democràtica amb l’Estat espanyol, l’única possibilitat de fer-ho és garantint un lideratge institucional que sigui capaç de generar una mínima confiança en la vinculació d’un projecte independentista i, alhora, de transformació social; algú que, com ja s’ha dit, no estigui vinculat, als ulls de la gran majoria, a la corrupció, les retallades, les privatitzacions i, com no s’ha dit tant, a la repressió política. Algú que no tingui deutes, i no representi interessos inconfessables; algú en definitiva, que no treballi per sotmetre la resta d’independentistes per facilitar un nou pacte amb l’Estat; algú que no hagi operat des de la imposició, i algú que no hagi vinculat, de forma personalíssima, els esdeveniments ocorreguts els darrers anys a la seva posició institucional.
Sense Mas en la casella central del poder autonòmic i del lideratge d’un procés institucionalitzat cap a la reproducció de les mateixes estructures de poder existents avui, desapareixeria l’efecte del cordó sanitari que s’ha construït al seu voltant amb les retallades i la corrupció, es diluiria en part un efecte retroalimentador entre CDC i PP en què el Procés els dóna una certa immunitat davant els diversos casos de corrupció que els afecten, i dificultaria el creixement de les opcions unionistes a les àrees metropolitanes del Principat, legitimant la CUP com a força autònoma de les classes treballadores i populars: es dissoldria el discurs segons el qual, en el fons, votar la CUP és votar CDC; i es dissoldria també el discurs segons el qual, en el fons, l’independentisme és una excusa per tapar la corrupció.
Estem probablement en el moment més transcendent i decisiu que ha viscut l’esquerra independentista: un doble pols que està lliurant amb l’estat espanyol i amb les classes dominants catalanes. El debat d’investidura és un dels actes més decisius d’aquesta batalla, ja que es decideix si qui liderarà la institució serà algú compromès amb la ruptura i amb la sobirania popular, o si serà algú que pretén canalitzar aquesta força reivindicativa en benefici d’interessos partidistes, i d’uns interessos de classe ben determinats.
El debat d’investidura decidirà si qui lidera la institució és algú compromès amb la ruptura i la sobirania popular, o algú que pretén canalitzar aquesta força en benefici d’interessos partidistes i de classe ben determinats.
Ara més que mai és imprescindible la força de les lluites i els moviments populars. Més enllà de debats institucionals sobre la correlació de forces a nivell parlamentari, cal recordar que un procés de ruptura amb els estats espanyol o francès; un procés de ruptura amb el sistema capitalista patriarcal; un procés de desconnexió d’institucions com la UE, l’OTAN o l’FMI; i alhora un procés de construcció de noves institucions populars i democràtiques per al conjunt dels Països Catalans només és possible amb un poble organitzat i mobilitzat, disposat a la confrontació amb un estat que no tindrà miraments en fer servir tots els mètodes – legals i il·legals – necessaris per combatre qualsevol que estigui en disposició d’amenaçar la seva integritat. No estem enmig d’una vulgar lluita entre partits; no podem esperar una independència que vingui exclusivament de processos legislatius i parlamentaris: estem enmig d’una una confrontació d’interessos d’un determinat segment de la burgesia catalana que pretén subordinar i anul·lar aquells que no volen reeditar un pacte amb l’estat, amb l’objectiu de facilitar-lo. Ens hi juguem, no només l’avenç d’una part del nostre país envers la independència, sinó justament la configuració d’un projecte polític, econòmic i cultural alternatiu al dominant als Països Catalans, un projecte de plena sobirania per al conjunt del nostre poble. Aquest últim és el compromís d’Endavant (OSAN) i entenem també, del conjunt de l’esquerra independentista.
Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)
a 23 de novembre de 2015
Països Catalans

dilluns, 2 de novembre del 2015

Greixers ens convida a l'actuació de la Fera Ferotge a Castelló de Rugat

El passat mes d'agost, el Col•lectiu Greixers de Castelló de Rugat va dedicar les FESTACA, (Festes Alternatives de Castelló de Rugat)  a l'Ovidi Montllor amb l’elaboració d’un mural i la dedicatòria de l’acte central de les festes, el concert de Cesk Freixas i el sopar popular. A dia d'avui , la possibilitat de poder comptar amb l’actuació de La Fera Ferotge, ha fet que l’assemblea greixera es replantege la possibilitat de realitzar un acte exclusiu dedicat a Ovidi abans que s’acabe l’any. I és açò el que ara ens presenten: el proper divendres 6 de novembre Greixers organitzarà un sopar popular al Centre Social de Castelló de Rugat en homenatge al cantant d’Alcoi que comptarà amb la participació del grup La Fera Ferotge, membres d’Eina i ex-Inadaptats, versionant a l’Ovidi Montllor.
Per aixó, el col·lectiu de Castelló ens cita a tothom el proper divendres a partir de les 21.00h al Centre Social del poble. Aquesta és una oportunitat que no podem deixar córrer per veure actuar al grup del Penedès a les comarques centrals valencianes. L'Ateneu Popular arrels no la deixarà córrer i tu?

divendres, 23 d’octubre del 2015

La implantació de l'ensenyament en valencià a la Transició


El proper divendres 30 d'octubre el col·lectiu Greixes de Castelló de Rugat organitza la xerrada "La implantació de l'ensenyament en valencià a la transició" a càrrec de Josep Lluís Albinyana, el que va ser el primer president del Consell preautonòmic del País Valencià. Durant la intervenció coneixerem de primera com es va iniciar l'ensenyament del valencià al País de la mà d'un dels seus principals actors. 

La xarrada començarà a les 19.30h a l'auditori municipal de Castelló de Rugat ( Vall d'Albaida).

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Més de noranta desnonaments al dia als Països Catalans

Més de noranta desnonaments al dia als Països Catalans
El Consell General del Poder Judicial espanyol ha fet públic el seu informe periòdic Datos sobre el efecto de la crisis en los órganos judicialesamb dades del segon trimestre de 2015. Malgrat que als Països Catalans -sense dades de la Catalunya Nord i la Franja- s’observa una reducció dels llançaments i les execucions hipotecàries respecte del mateix període del 2014, les xifres són encara escandaloses.
En total s’han efectuat 16.726 desnonaments als Països Catalans en aquest primer semestre, això suposa 92 cada dia. La gran majoria es concentren a Catalunya i el País Valencià, amb 7.557 i 7.415 llançaments; per la seua banda, les Illes Balears registren 1.754. En total, els desnonaments patits a casa nostra són el 44,43% del total de l’Estat Espanyol.
Pel que fa a les execucions hipotecàries, als territoris dels Països Catalans comptats a l’estudi hi ha hagut 14.402, 5.297 menys que el mateix període de l’any passat. Aquesta forta reducció, cal matisar-la perquè l’any passat va ser extraordinàriament sagnant en matèria hipotecària. Amb tot, en el que va d’any són efectuades 79,6 hipoteques al dia. La proporció és similar a la del cas dels desnonaments, 6.700 hipoteques a Catalunya, 6.610 al País Valencià i 1.092 a les Illes Balears. Això suposa, en conjunt, el 38,3% de les execucions hipotecàries que es produeixen a l’Estat Espanyol.
En total, s’han registrat des de 2007 fins el 30 de juny d’enguany, 257.051 execucions d’hipoteques als Països Catalans, una mitjana de 30.241 a l’any. Desglossades serien 126.313 a Catalunya, 113.476 al País Valencià i 17.262 a les Illes Balears. Pel que fa als desnonaments, les dades de l’estudi són esbiaixades fins el tercer trimestre de 2013 per manca d’informació de 10 “serveis comuns” de les demarcacions de Barcelona i Girona. Amb aquest biaix als Països Catalans, des de 2008 fins el segon trimestre de 2015, s’han registrat 178.950 desnonaments, el que suposa 23.860 a l’any.