L'esquerra independentista es fa gran. El seu ha estat, i està sent, un creixement gradual i ponderat. Un avanç ajustat i que ha estat fruit de la dinàmica que han generat les seues activitats, propostes i respostes als reptes que demana el país. Amb solucions imaginatives i flexibles, i que han estat possible gràcies a un treball conjunt, debatut i meditat entre les organitzacions més dinàmiques, que alguns defineixen com el pal de paller, del que genèricament s'entén com a Moviment Català d'Alliberament Nacional.
Justament, un dels seus millors encerts per començar a reestructurar el que hom pot considerar d'una manera ampla, i generosa, l'esquerra independentista, va ser encetar aquest procés a partir de les mobilitzacions i del treball al carrer. En aquesta línia, una campanya com la dels 300 anys d'ocupació presentava, a priori, uns avantatges que el pas del temps ha convertir en certeses. Les possibilitats d'aprofitar una línia de treball a partir del recurs de la memòria històrica era una oportunitat que el moviment independentista no podia deixar escapar, i menys encara quan el context del record del tercer centenari d'ocupació del propi país confluïa amb una tendència històrica de les independentistes de no explorar en la història de la seua nació, les receptes que podrien aclarir els reptes del seu futur.
El primer acte de la campanya fou als camps d'Almansa. Aquell va ser un gran exercici i una bona decisió. Iniciar aquest camí de lluita, on va començar tot, l'ocupació però també la resistència, el trencament i a l'hora l'enduriment, l'inici de l'oblit, però també de la presa de consciència. A Almansa li seguiren Xàtiva, on ens socarrarem baix un sol estival, a Vila-real junt a la torre Motxa, a la Terrassa saquejada, Castelló, la Lleida del Roser, Tarragona... I el passat 24 de gener Barcelona, on les independentistes vam fer un altre gir i ens reivindicàrem en els lluitadors antifranquistes, tot recordant l'entrada i l'ocupació de les tropes franquistes de la ciutat. Perquè al cap i a la fi quina ha estat la nostra història sinó la de les ocupacions cícliques?
El pròxim 25 d'abril, aquesta reivindicació serà represa a València, on hi haurà un record dels majors, dels que ens precediren en la lluita antifeixista i per una societat millor. On els comunistes, llibertaris, socialistes seran ben presents, com els mestres i poetes repressaliats, les lesbianes i homosexuals reprimits, així com les obreres i llauradors perseguits, assassinats i desapareguts. En definitiva, de tots aquells que ens van ser ocultats pel poder. Afortunadament, el pròxim 25, València serà diferent, a la de fa 70 anys gràcies a l'esquerra independentista, que reprendrà els carrers de València, per reclamar-se en els valors més democràtics de la nostra història, els del progrés social, els de la llibertat.
Aure Silvestre, militant d'Endavant
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada