Article del company detés ahir per participar en la Vaga General del 14N sobre els fets.

Ja ho sabeu; ahir al matí em van detindre. Ho van fer a les 7'40 del matí. A només trenta metres de la porta de ma casa i mentre anava a treballar, quan encara era de nit. Em van detindre cinc minuts després dels que ells preveien, els que portava de retard. És el que té fer els seguiments policials a persones de costums. Ells sabien quina és la meua rutina diària, que cada dia ix de casa a la mateixa hora i faig el mateix camí, a peu, fins el meu lloc de treball. Aquesta és la feina de la policia polític-social. Si em necessitaven per alguna cosa només calia fer-me arribar una citació judicial; hauria anat; s'hauríem estalviat el numeret, les preocupacions i sobretot molt de temps i diners públics de tots.
No és la primera vegada que em detenen. Sí que ho és, però, la primera que ho fan policies d'incògnit, després d'un seguiment policial i un dia normal. Les diferències són substancials i la primera és que la sorpresa juga al seu favor. Portava els auriculars posats, com cada dia; potser això també ho sabien. No vaig ser conscient del seguiment que m'estaven fent, per això em vaig sorprendre que una persona m'agafara del braç i m'obligara a girar-me; una xica que portava mitja cara tapada, amb un mocador palestí, i que anava acompanyada d'un altre xic. Em va mostrar la seua placa i em va demanar que traguera les coses de la meues butxaques i que m'identificara. En un primer moment pensí que estaven buscant alguna altra persona pel barri, que la cosa no anava amb mi. Estava equivocat. Quan comprovaren la meua identitat em van dir que estava detingut i que havia d'acompanyar-los a la comissaria, amb una acusació de desordres públics i d'estralls. Em digueren que havien d'emmanillar-me per una qüestió de protocol i m'introduïren al cotxe. De camí a la comissaria em van assegurar que no em preocupara pel treball, que ells contactarien amb la persona que jo els diguera el més prompte possible perquè poguera avisar. Em va donar la sensació que ells mateixos eren els primers conscients de la desproporció entre el tipus de detenció que estaven fent i el delicte pel qual m'acusaven, però bé, això només són percepcions personals.

Les hores a la Jefatura Superior de Policia, van passar molt lentament. Era l'únic detingut que havia als calabossos de la comissaria de la Gran Via i em vaig avorrir molt, però també aprofití per pensar. Allà em tragueren les empremtes dactilars.
A les 10'30 vaig poder parlar amb la meua advocada. Vam haver d'especular sobre les raons de la detenció, ja que tampoc no ens les van voler donar, tot i que ja m'imaginava per on podia anar la cosa: la meua participació a la passada vaga general, de la qual, justament ahir es complien dos mesos.
Supose que serien les dotze passades quan em tragueren de Jefatura els mateixos policies que m'havien detingut. Em van dir que podia tapar-me la cara ja que era possible que hi haguera premsa, per si volia preservar-me de fotos i gravacions. Els vaig contestar que no. No em van dir on em portaven. A l'eixida de la comissaria el cotxe va esquivar la concentració de solidaritat que estava convocada a la porta de la Jefatura. Sabia d'aquesta perquè en creuar la Gran Via vaig veure companys que es dirigien cap allà. Aquest trajecte, també en cotxe camuflat, el vaig fer sense manilles.
Pensava que em durien a la ciutat de la Justícia. Estava equivocat, un poc abans d'arribar, el cotxe va enfilar cap a la central de Sapadors. Allà m'hi vaig estar unes tres hores. Em ficaren en una cel·la amb més persones i em va tocar esperar. Em tragueren totes les empremtes i em feren la fitxa policial amb les fotos. No entenc perquè em van fer la fitxa de nou, si les meus petjades ja les tenien i, com van certificar després, eren la base de la meua acusació. Em van donar el dinar, tot i que vaig preferir no menjar.
Sobre les tres de la vesprada ens tragueren, a alguns detinguts, per traslladar-nos. Vaig deduir l'hora perquè es sentia la melodia del telediari des d'un televisor. Abans de pujar a la furgona hi havia el grup de set o huit policies que ens havia d'acompanyar als jutjats. Aquests diferents, uniformats i alguns amb un posat ridículament xulesc. Això deu ser causa de l'uniformitat, que transforma tant per fora com per dins.
De Sapadors anàrem a la ciutat de la Justícia on, de nou, haguérem d'esperar molt de temps. Allà, l'advocada per fi em va poder mostrar l'acusació final. Les meues empremtes dactilars estaven a un cartell que havia aparegut en una acció feta el passat 14 de novembre, contra una sucursal de la caixa. Dic que l'advocada em va mostrar perquè realment no vaig poder parlar amb ella. Un vidre d'un dit de grossos ens separava i era impossible poder escoltar-nos sense cridar, el que tampoc no teníem ganes de fer. Si a això s'afegeix que el policia que em custodiava no van deixar que tancarà la porta del lloc on estava i per tant podia sentir perfectament la nostra conversa... bé, seran les coses de l'estat de dret d'Iñaki Urdangarin.
Sobre les sis, per fi em van pujar a declarar davant el jutge. Em van llegir els meus drets i el fiscal em va explicar l'acusació: El passat dia 14 de novembre, durant la vaga general s'hi va fer una acció contra una sucursal de la Caixa de Pensions de Barcelona al carrer de Guillem de Castro. L'acció va consistir en el llançament de pintura roja contra la sucursal i en deixar un ninot que portava un cartell amb el lema "El capitalisme mata". El fiscal volia saber si era veritat que jo havia tocat eixe cartell i jo li ho vaig confirmar. Li vaig dir que sí, i a més li vaig haver d'explicar, encara que això sembla que a ell no l'importava, que el cartell formava part d'un ninot que representava una víctima suïcidada a causa d'un desnonament. Ho vaig fer perquè potser actua d'ofici i encomana una investigació sobre eixe crim. Perquè alguns sembla que encara no s'enteren que és el capitalisme, que són els bancs els que cometen els crims i no nosaltres. Li vaig dir que el ninot, que m'agradava molt pel que representava, l'havia agafat davant del Corte Inglés del carrer de Pintor Sorolla i l'havia dut, orgullós i a cara descoberta durant tot el recorregut. Que molta gent, també la premsa, ens va fotografiar, al ninot i a mi, i que també havia estat tocat per les mans d'altres persones. I que a la plaça de Sant Agustí, li ho havia donat a una altra persona quan me'l va demanar.
El fiscal es va interessar per la meua pertinença a l'organització Endavant. Va mostrar un informe policial que demostrava que jo era membre d'aquesta. Això també li ho vaig confirmar. Però no només d'Endavant, sinó que li vaig afegir que sóc afiliat al sindicat COS i a altres entitats i col·lectius socials, esportius i culturals de la ciutat.
El jutge ens va dir que quedava en llibertat, pendent de l'acusació final. Fa poques hores m'he enterat que han arxivat el cas. Vaja, potser hem batut algun record de rapidesa en la resolució d'un cas. Que s'ho apunten els de Campofrio i l'incorporen al currículum d'Españistan.
Com a intent d'humiliació final, la policia em va obligar a eixir per la rampa del pàrquing del jutjat i no, com és habitual, per la porta del jutjat de guàrdia, el que, com em van confirmar després treballadors de la Ciutat de la Justícia en si ja és una anormalitat. Amb això pretenien que no poguera rebre el suport de les persones que m'esperaven a la porta. També és probable que sentiren tanta ràbia i vergonya del que havien fet que volgueren tancar la seua actuació com es diu "per la porta de darrere" i sense donar la cara.
El dia d'ahir va ser molt llarg, incòmode i fred. Ho va ser per mi però més ho va ser per totes les persones que volgueren, i pogueren, donar-me suport, a les portes de la Jefatura de Policia al matí i dels jutjats per la vesprada, des de fora i des de dins (gràcies Mariajo). Va ser un dia dur per tots ells i en especial per la meua companya, la gran damnificada de tot el que va passar.
Estar detingut no em va donar especial ràbia o impotència. Més enllà de la incomoditat normal i del fred, sí que em va molestar molt la sensació de pèrdua de temps, la pròpia i la d'altres. Veure passar les hores sense poder fer absolutament res. Ni llegir, ni treballar, ni corregir els treballs pendents. Estar a mercé de la burocràcia policial i haver de suportar ordres tot el dia i, com he dit, de deixar escapar les hores esperant.
Des de dins dels calabossos no s'escolten els crits d'ànim però sí que es senten. Els nostres repressors els viuen i amb això s'incomoden. I és aquesta incomoditat el que ens fa gegants als seus ulls. Ens poden tractar amb més o menys violència, verbal o física, però són les mostres de suport les que ens fan més grans i per-tant més respectables.

Del dia d'ahir em quede amb un parell de conclusions. A mi només em van furtar les hores de sol. A molts de vosaltres hores d'espera i el tràfec d'haver d'anar d'un lloc cap a un altre. I també la preocupació, és clar. Però ahir, la repressió, que és necessària per sostenir el criminal sistema capitalista, ens ha fet més fort. Al llarg dels anys he participat en nombroses concentracions de suport a detinguts i sé que són bons espais de confluència on els nostres militants es troben i aprofiten per parlar, per exprimir-se les idees i pensar com traure-li el millor partit a la lluita. I que tampoc, de vegades, no hi ha ningú com la policia per recosir, amb les seues actuacions, les costures que al moviment se li obrin amb el frec a frec de cada dia.
A l'eixida del jutjat vaig veure moltes persones molt properes. Estaven els meus companys d'Endavant, de la COS, de l'Accent i de la CUP de València. També vaig saludar amics d'Arran, del SEPC i de l'MDT. Estaven els companys de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques, de l'Assemblea d'Aturats de Montcada i de la lluita del Parke Alkosa, de Ca Revolta, del Micalet i de la Intersindical. I altres que no vaig poder saludar, estava un poc marejat i tenia ganes d'anar a casa, però abans em vaig donar l'homenatge i el gust de poder cridar amb ells dues coses que arrepleguen, concentren i expansionen el sentit de tot el que fem i del que som, de com vivim el present i encarem el futur: que si ens toquen a un ens toquen a tots i que la seua repressió no ens aturarà.

15 de gener (dos mesos i un dia després de la Vaga General) de 2013.

                                                                              Ciutat Vella, València, Països Catalans.